1. |
Precepte
02:26
|
|
||
|
Cessa, cor meu, de preguntar
i assaja la lloança.
Només qui lloa trobarà
del seu dolor bonança,
car la cançó que neix al cor
bressa la terra i les estrelles
i transfigura les roselles
en immortals espigues d’or.
Fes, doncs, lloant, el teu camí,
des del matí fins a la posta.
Davant l’enigma del destí,
sigui el teu cant una resposta.
|
||||
2. |
|
|||
|
Sigues fidel
a les petites coses;
no t’és donat volar
sobre el callat abisme.
Pel fràgil pont suspès
del cant humil assaja
l’incert, boirós camí
d’aquesta a l’altra vora.
Caduques flors al prat,
un raig de sol efímer,
són ara talismans
que tot ho transfiguren.
Les portes del ponent
de bat a bat se t’obren;
per elles, riu amunt,
cap a les deus penetres.
Indesxifrables són
els signes que il·luminen;
el cant humil, però,
sovint els interpreta.
|
||||
3. |
Albada interior
04:28
|
|
||
|
Si la claredat sona
per tanta calma infanta,
no és per res més, no, no,
que per haver seguit
tant silenci de marges,
la nit, el camí obscur
de la recta ignorància.
Anar per terra fosca
és tenir ja una fonda
voluntat de brillar.
Dir que sí a tot moment,
a tot aire, a tota aigua,
no és allargar el gest
per donar sol, taronges,
rius clars ni mans d'amor.
Dir sí a tot aire
és voluntat de rebre
tot quant no saps ni sents,
i esperar, nu de gest,
fruit que no t'han promès,
i creure, com una font,
que dus claror, que brilles,
però que ets cec i sones.
Armat d'un sí, amant,
amb el call de la mà
tot ple de soledat,
per la marina estranya
dels sentits astorats,
passa, salta, vola, ràpid,
travessa, que et treu remor
ja la teva clara i única
Primavera espigada.
|
||||
4. |
El plany de la granota
04:17
|
|
||
|
Si estesa vertical
arran del precipici
m'adon del vent que passa
també verticalment
per totes les parts de la meva indefinició
no puc evitar fer un gran crit
un crit de por desafinat
un crit d'incomprensió
i, tanmateix, premeditat:
cridar em salva de llançar-me
al buit gelat de l'abisme
treure la veu salvatge
com l'àguila o el voltor
com l'eco del drac i del lleó.
Cridar m'infla de l'aire
que no sé respirar
centrifuga l'etern caos
retrona d'inabastables ecos
i deixa just de sonar
en el precís caire
de l'efímer llindar equilibrat.
Si dreta, perfilada,
a l'abisme puc no caure
malgrat la força del vent
i trontollar constantment
potser el crit podré incloure
en la meva verticalitat
i la indefinició resoldre
amb un únic so encertat
de transitar la corda
amb les nues mans
de l'ampla paraula.
|
||||
5. |
Papallones negres
03:19
|
|
||
|
Lluen les papallones negres,
com les móres del riu,
cada nit sobre el meu llit.
S'encalcen sense saber
la distància de l'agafada
que és extensa com la mar
però poc fonda com el riu.
Es banyen, en el joc,
tan sols les potes,
les ales romanen intactes,
lluents en la seva seda
obscura i vellutada,
llampegant un verd d'esglai
a cada cop d'ala.
De nit, en el meu llit,
no sé si em confonen les ombres
que repten persianes
o si és una llum verda blava groga
que de lluny em fa l'ullet
i em convida a ballar
una dansa que només coneixen
les papallones de gala.
|
||||
6. |
Petita i nua
03:42
|
|
||
|
S’obre la lluna
és plena
arriba nova
lluent rodona
darrere núvol
s’insinua
petita i nua
diu és ara
i plena balla
creixent i nova
entre gasa
filant s’omple
la lluna gran
de lluna plena.
|
||||
7. |
Joc amorós
02:20
|
|
||
|
El mar canta, lila, lila.
Malves, verdes, les penyes escoltant. -
Què me dius, mar lila, lila?
-Penya malva, penya verda, què em diràs?
-Jo et diré, mar lila, lila,
que em perdonis si som muda pel teu cant,
que les penyes som creades per mirar-te
i sofrir, amorosides, ton palpar.
Corre envant, mar lila, lila,
corre enrere, lilejant...
i et diré, mar lila, lila, que si passes
tan sovint per ma gorja tos rulls blaus,
que de cap em tiraré dins els teus braços,
i la penya no hi serà,
que la penya serà lila,
lila, lila, com la mar...
|
||||
8. |
He dit una cançó
03:03
|
|
||
|
He aturat el vol de les estrelles,
incoercible, cec, per ja no perdre'm
més en el fosc, he dit una cançó,
baixa la veu, perquè es faci, de nit,
ardent i gran entre el fullar dels arbres.
He suplantat els somnis.
|
||||
9. |
|
|||
10. |
|
|||
Silvamara PM, Spain
Una mar trencant a dins del pit, una veu plena de nius, unes mans que fan i diuen, una deu que és una
albada, una alfabeguera entre els dits...
If you like Silvamara, you may also like:
featured on Bandcamp Radio Mar 26, 2024
go to album
Sorry I'm So Sensitive
by Bea Stewart
The second EP from Northern Irish singer-songwriter Bea Stewart runs from gentle folk to pillowy pop ballads, all perfectly executed.
go to album
featured on Bandcamp Radio Mar 19, 2024
go to album
Six and Forty-Six
by Riccardo La Foresta & James Ginzburg
Percussionist and sound artist Riccardo La Foresta joins musician and producer James Ginzburg for a fluid collaborative experiment.
go to album
The Room
by Fabiano do Nascimento & Sam Gendel
featured on Bandcamp Radio Jan 9, 2024
go to album
Stirring Americana set to acoustic arrangements and topped by the legendary Alice Gerrard’s lovely, world-wise voice.
go to album
Michelle Stodart’s folk music captures hope in melancholy, addressing the transformational aspects of the most challenging times.
go to album
